Privatització de la sanitat
Conselleria presenta l’esborrany de decret amb què pretén desmantellar la sanitat pública valenciana
La proposta del conseller Marciano Gómez obre la via directa a la privatització de la gestió sanitària
La Conselleria de Sanitat ha posat sobre la taula l'esborrany del nou Reglament de selecció i provisió de places del personal estatutari del sistema valencià de salut. Tot i que encara és un text en fase de negociació, i malgrat els esforços d'Intersindical Salut – IV, la seua aprovació és imminent.
Es tracta d'un document aparentment administratiu que, tot i això, altera els fonaments organitzatius sobre els quals se sosté el treball sanitari públic i obre una via directa a la privatització de la gestió.
Reduir-ho, per tant, a una dimensió burocràtica implica no comprendre'n l'abast real. Aquest decret no afecta només les condicions laborals del personal; reconfigura el marc en què es produeix l'atenció sanitària i, amb això, la garantia d'un dret que només es pot sostindre col·lectivament.
Així es desmantella la sanitat: a través d’escletxes per les quals es colen modificacions que semblen tècniques, però que són l'avantsala de la privatització sanitària.
Portes giratòries: l'entrada formal de directius externs
L'article 36.4 és explícit:
"Excepcionalment, es podran fer nomenaments provisionals en llocs de personal directiu d'institucions sanitàries a personal aliè a l'Administració."
Això significa que directius procedents del sector privat, sense trajectòria a la funció pública, podran ocupar càrrecs estratègics mitjançant contractes d'alta direcció.
La incorporació de directius externs als centres sanitaris públics introdueix un problema democràtic fonamental: el conflicte d'interessos. La sanitat pública no pot estar dirigida pels qui tenen interessos econòmics en la seva privatització. Aquesta mesura trenca la columna vertebral del sistema sanitari públic i obre les portes a la colonització empresarial dels nostres departaments de salut. Hui serà “excepcional”. Demà serà la norma.
Els articles 45 i 47 estableixen que nombrosos llocs de prefectura i direcció es cobriran per lliure designació, és a dir, mitjançant selecció discrecional, opaca, i al marge de criteris objectius.
Aquest model debilita la independència tècnica, alimenta l'arbitrarietat i reforça les xarxes clientelars, configurant una estructura de comandament que permet orientar les decisions sanitàries des de criteris polítics i privats. En aquest desplaçament, l'ètica de la cura que hauria de guiar tota política sanitària queda distorsionada per lògiques que no tenen res a veure amb la salut de la població.
Mobilitat forçosa: plantilles exposades a canvis imposats i poc previsibles
Convé recordar que fins ara el sistema valencià de salut se sostenia sobre 24 departaments territorials. Amb la nova estructura només passen a ser 8 Agrupacions Sanitàries Interdepartamentals (ASI), una concentració que altera d'arrel la proximitat assistencial i l'estabilitat territorial de les plantilles.
L'article 26 de l'esborrany contempla la mobilitat forçosa dins les ASI del personal temporal o fix per raons “organitzatives” o “assistencials”, motivacions prou ambigües per convertir-se en una eina de càstig o de manipulació interna. Aquesta reconfiguració territorial no vindria acompanyada, segons la norma, d'una anàlisi prèvia de la situació personal i familiar del treballador, de les seues responsabilitats de cura, de l'accessibilitat a la nova destinació ni de l'impacte que aquest trasllat tinga sobre la vida.
Un col·lectiu professional sotmès a incertesa permanent és menys lliure per denunciar, menys fort per organitzar-se i més fàcil de manipular. L'esborrany acumula a més altres elements que apunten en la mateixa direcció: la possibilitat de concursos exclusivament per mèrits, sense oposició, un model menys garantista que només s'hauria de fer servir de manera excepcional, o les anomenades “places amb característiques específiques”, que permet a la pràctica crear llocs a mida.
Tot plegat configura un escenari on la Conselleria guanya un poder extraordinari per reorganitzar plantilles, orientar perfils i modelar l'accés a l'ocupació pública segons criteris d'oportunitat política. Mecanismes que debiliten el control democràtic de la sanitat i faciliten la penetració d'interessos privats a la seua governança.
Una amenaça per a tota la ciutadania
La ciutadania ho ha de saber: aquest decret afecta greument els seus drets sanitaris. Aquesta norma no només precaritza el personal: Precaritza el dret a la salut.
Per comprendre cap a on condueix aquest camí no cal imaginar futurs distòpics: només cal mirar el que ja passa sota models de gestió privatitzada. El recent escàndol a l'Hospital de Torrejón —gestionat per Ribera Salud— és il·lustratiu. La filtració de l'àudio del CEO, Pablo Gallart, en què ordena rebutjar pacients per inflar les llistes d'espera i augmentar els beneficis, ha tornat a confirmar el que Michael Moore ja va explicar fa gairebé dues dècades al documental Sicko: que en un sistema orientat al lucre, la malaltia és un actiu de rendibilitat.
Amb l'entrada de la lògica capitalista a la gestió, la sanitat deixa de ser un dret i es converteix en un bé sotmès al mercat. El País Valencià no és aliè a aquests riscos. Aquest decret crea les condicions institucionals perquè aquests escenaris es normalitzen.
Intersindical Salut - IV no mirarà cap a un altre costat
Com a sindicat de classe, feminista, ecologista i defensor dels drets socials, cridem a actuar sense ambigüitats: aquest decret ha de ser frenat. La nostra posició és clara: la sanitat pública no és un nínxol de mercat ni un laboratori per a polítiques neoliberals. És un pilar de la vida col·lectiva i exigeix una defensa ferma i organitzada.
La publicació d’aquest decret marca un punt d’inflexió que exigeix ser llegit amb la serietat que mereix. Quan una institució pública perd la seua autonomia i la lògica econòmica s'incrusta als seus fonaments, el que presenciem és una expressió més de la guerra –i no en sentit figurat– del capital contra la vida.
Aquest decret ens situa davant d'una responsabilitat col·lectiva que no podem eludir. La sanitat pública només es pot sostenir si els qui la fan possible —professionals i ciutadania— participen activament en la defensa. Davant d'això, no n'hi ha prou amb la indignació. És imprescindible una organització i implicació activa, que incloga una ciutadania conscient que la sanitat pública és el teixit que sosté la nostra fragilitat com a éssers humans davant de la malaltia, la discapacitat o la pèrdua d'autonomia. Defensar-la implica assumir la tasca política de sostenir el que és comú, el propi sentit del que és públic.
Aquest és un dels moments en què hem d'actuar abans que el deteriorament es materialitze.
Normes d'ús