Condemna a l’Hospital d’Oriola per denegar un permís de formació sense justificació.

La jutgessa considera que al·legar “necessitats del servei”, no és motivació suficient per justificar la denegació i reconeix les hores de formació com hores treballades. Els fets que ens ocupen es desencadenen, quan una treballadora de l’hospital és admesa per la realització d’un dels cursos de formació que ofereix mateix el Departament de Salut als seues empleats i empleades i l’horari d’aquest, coincideix, parcialment, amb el seu horari de treball.
19 / 05 / 2017 | Intersindical Salut tribunals oriola hores formació h. vega baixa formació

Davant la impossibilitat d’assistir a algunes de les sessions del curs, per coincidència d’horaris amb el seu torn de treball, la treballadora sol·licita la concessió d’una llicència retribuïda a l’empara del article 18.1.3 del Decret 137/2003 que regula la jornada de treball, horaris, permisos, llicències i les vacances del personal al servei de les institucions sanitàries. Aquest precepte preveu la concessió, fins un màxim de 40 hores anuals, de llicència retribuïda per assistència a cursos de formació, relacionats amb el lloc de treball i coincidents amb la jornada laboral; sempre i quan estiga garantida la cobertura de les necessitats del servei.
La jutgessa considera que al·legar “necessitats del servei”, no és motivació suficient per justificar la denegació i reconeix les hores de formació com hores treballades.
La direcció del centre denega la concessió de la llicència, al·legant que la sol·licitant no ha acreditat fefaentment l’admissió al curs i per necessitats del servei. La demandant, a la vista de la denegació, no té més remei, per poder assistir a la totalitat del curs, que canviar els seus torns de treball per compatibilitzar els horaris. No obstant això, exerceix el seu dret a la tutela judicial efectiva, amb la presentació d’una demanda per reconeixement de dret.

El primer argument de la direcció és, realment, peregrí, per no dir paraules majors, perquè és la pròpia direcció del centre la que realitza la selecció del personal admès per participar als cursos que ella mateix ofereix i, per tant, és coneixedora, sense cap mena de dubte, de si la sol·licitant de la llicència ha estat admesa en algun dels cursos de formació o no.

Pel que fa al segon argument, la sentència és molt esclaridora: “A aquesta (la demandant) se li denega la llicència interessada en base a unes genèriques necessitats del servei, que no s’arriben a especificar d’una forma clara per part de la demandada i que no poden tenir-se com a suficients a efectes de motivació, no sent bastants tals necessitats per entendre i justificar que l’Administració procedisca a organitzar i convocar uns cursos de formació ... i que no puguen arribar a realitzar-se pels interessats admesos a ells per manca de personal per cobrir el servei.”

Finalment, la sentència falla a favor de la treballadora condemnant a l’Administració a reconèixer les hores de formació que, en principi, coincidien amb la jornada laboral de la interessada, com a hores de treball efectivament realitzades.

Intersindical Salut valora molt positivament la sentència perquè, independentment del reconeixement del dret individual, senta un precedent jurídic per acabar amb la pràctica habitual de denegar permisos o llicències, argumentant un simple “per necessitats del servei”. Aquesta fórmula genèrica és utilitzada, sistemàticament, pels diferents departament de salut per coartar els drets dels treballadors i treballadores de la sanitat; unes vegades, la major part, per ocultar la negativa a la contractació de personal substitut i, en altres, com eufemisme d’actuacions coactives contra personal no submís.

Com bé diu la sentència, a partir d’ara, l’Administració tindrà que fonamentar de manera més precisa la justificació de la denegació d’un permís o llicència i, amb tota probabilitat, l’exercici dels drets dels treballadors i treballadores de la sanitat pública, serà més efectiu i no paper mullat.